Una tarde en la Fageda d´En Jordà….. Él sabía que a ella le gustaría.. era el regalo perfecto! Contactó conmigo para darle una gran sorpresa por su cumpleaños. Quería que le mandara un Vale regalo, se lo daría en su día especial.
Azahara tiene un gran corazón. Allí guarda como tesoros a muchos animales. Pero sobretodo a dos.. Kira y Ares, sus dos perros de aguas que llegaron a su vida de forma realmente curiosa.
Esta es una historia de casualidades. Es emotiva y alegre. Lee entre fotos lo pasarás genial.
Os dejo con sus letras (en catalán)
La KIRA va arribar, a la meva vida, fa 11 anys. Ella vivia en un centre de cria, on suposadament, l’havien de vendre, ja que no servia per a fer teràpia.
En aquella època, jo estava fent un curs de monitora d’educació canina, i no tenia gos per poder fer els exercicis, així que me la van deixar.
El primer cop que la vaig veure… no hem podia creure que allò fos un gos! tenia el cabell super llarg, brut i amb moltes rastes, pràcticament no se li veien els ulls. Aleshores, ella, va còrrer cap a mi tota contenta perquè l’abraçés. Llavors vaig saber que mai més ens separariem 😍
Tenia 8 mesos.
El curs va durar 4 mesos. Quan va acabar vaig pensar NO LA PENSO TORNAR!!
Els del centre deien que s´havia fet massa gran per vendre-la i com veiem que haviem conectan tant bé,… me la van deixar quedar 😄
L’ARES va arribar a la meva vida fa 8 anys i va ser una veritable casualitat o el destí, segons com es miri:)
En aquella època feien un programa “España Directo”. No el veia molt però, just aquella tarda, estava a casa berenant i hem vaig asseure a mirar-lo.
Aquell dia un dels reportatges era una historia d’un gos rescatat a la carretera. Portava 3 dies tirat a la cuneta, fins que les noies del refugi La Guarida de Puente Genil (Cordova) el van rescatar. Al veure´l se´m va trencar el cor. Era com la Kira, un Gos d’Aigues, però negre amb el pit blanc.
Vaig donar-li voltes i al final 2 dies desprès vaig trucar.
El programa va tenir molt èxit i l´Ares, així es deia, ja havia estat adoptat.
Mesos després em vaig animar a mirar la web del refugi La Guarida de Puente Genil. I quina va ser la meva sorpresa!!!! Un gos de mirada trista i demacrat em mirava des de la web. Es deia Adonai. Era igualet l ´Ares que havia sortit al programa. Així que vaig trucar i el vaig anar a buscar a Còrdova acompanyada de la meva germana i la Kira.
Li vaig canviar el nom a Ares, perquè gràcies al primer Ares vaig poder arribar a ell.
Vam quedar, amb les noies del refugi, en un paquing a les afores de Puente Genil, allà el vaig veure per primer cop. El meu ARES. Estava molt prim (nomes pesava 10kg, quan ell ha de fer 22/24kg). Al tocar-lo se li queien els rínxols, pero estava tan content de pujar-se al cotxe i marxar, havia de pensar…… marxem, marxem lluny d’aquí.
Durant el viatge estava super content, i la Kira super enfadada perquè era ella la reineta de la casa 😂😂😂
Al mes d’arribar a casa, l´Ares, estava completament recuperat i la mirada li havia canviat per complert, ara li lluïen els ulls de felicitat 😄 
Debe estar conectado para enviar un comentario.